Dos mastodonts caminen amb fermesa per la sabana i en arribar l’hora tardana del crepuscle, quan el cel es refresca i les aus inicien el seu concert de comiat al sol, quan troben la pastura verda i fresca després d’un jorn amb la calor enganxada a dins la pell, aprofiten per contar històries que, de vegades son el resum del que serà una vida.
– I hui que tenim? – pregunta el jove.
– Herba fresca, com quasi cada dia, fill.
– Ja! Vull la història que ve amb la pastura – va afegir rient.
– Hmm! Hui em trobe una mica cansat. – va dir el gran – Aprofitaré que a més d’imaginació, en tenim de memòria i prou que en tenim.
El silenci va ser el teló d’una història que té a veure amb els humans.
– “Fa un temps un pare humà vivia amb el seu filla a una granja on criaven pobrament uns quants pollastres i cultivaven un parell de collites repartides a un tros de terra que hi havia al voltant. En temps de primavera plantaven tomaques, enciams, carabassetes, pimentó i després de l’estiu carlotes, naps, creïlles i tot allò que sota la terra suporta millor els freds que hi arriben.
Va ser en una de les jornades de la tardor que, a l’endemà de fer un dia de molt de treball preparant la terra i sembrant les creïlles per fer un parell de cabassos amb els que passar l’hivern, van trobar tot el camp trepitjat i les plantes mossegades.
– Pare!, Pare! – va cridar el jove en veure la destrossa – quina desgràcia. Açò és molta mala sort. Després de tot l’esforç que hem fet.
El pare va mirar amb serenitat aquell camp que havia passat de ser un camp de llavor a un camp de batalla i va comentar pausadament:
– Ja ho veurem, fill, ja ho veurem.
A la nit el pare li va proposar al fill vigilar el camp entre els dos per tal de saber si tornaven els lladres o qui haguera fet aquella destrossa. Al fill li va semblar bona idea i organitzaren els torns per estar a l’aguait d’aquells que hagueren fet eixa malifeta.
A poc de fer-se de nit, van sentir el soroll d’unes petjades i amb molta discreció van eixir cadascú per una banda per encerclar al malfactor. I va ser gran la sorpresa en trobar que era una gran cavall blanc que amb molta gana només volia menjar. Entre els dos es feren amb l’animal que tampoc es va espantar de veure els dos llauradors. El dugueren a un tancat i van mirar-se tots tres.
-Pare! Quina sort hem tingut! Amb l’animal podrem llaurar més camp i si fem més collites, podrem anar a més.
L’home gran només va alça la mà i va dir el seu fill:
-Ja ho veurem, fill, ja ho veurem.
En passar uns dies, el jove va proposar-li al pare que volia domar l’animal per anar al seu damunt fins que pogueren fer-se amb un carro. Va mirar el jove i com que sabia que dir-li que no era inútil, va callar i va moure el cap de dalt avall.
El fill, amb molta il·lusió va cercar una manta, unes cordes i va enllestir l’animal per anar al damunt. Primer va fer caminades pel tancat i, en agafar confiança, va donar una volta pels terrenys que envoltaven la casa. Primer caminant, es va animar a anar al trot i, ja que estem, un galop. I va ser en eixe moment quan va esvarar de la manta i va caure a terra. El crit va ser immediat al so del colp.
El pare va eixir de presa de dins de la casa on preparava el dinar. En arribar va ajudar a alçar-se al xic i amb serenor el va embenar el braç que li feia mal. El jove, amb un rostre apenat no parava de remugar i lamentar-se.
-Quina mala sort, pare. Ara només et podràs ajudar del cavall. I la collita és en uns dies i cal anar al mercat i tot sol no podrà. Quina mana sort, caram!
Amb tranquil·litat, el vell només va dir:
– Ja ho veurem, fill, ja ho veurem,
Els temps entre els humans, va afegir el mastodont, ja saps que son convulsos i amb massa freqüència es barallen per un pam de terra o per allò que diuen ‘recursos naturals’ o per ser senyor d’allò que no els pertany.
-Això ho sé pare, va dir la cria de l’elefant mentre rumiava un bon mos d’herba, el que em té intrigat és el fil del teu conte.
Només un dies després van acudir a la granja un destacament de soldats ben uniformats i armats, marcant el pas i amb cara de serietat i, fins i tot, ferocitat.
-Bon dia -va dir el cap- hem de reclutar els joves per anar al front immediatament.
El granger des de la porta de la casa va cridar el fill que estava dins.
En eixir amb braç encara embenat, li va canviar la cara al militar i amb cara de menyspreu giraren cua sense donar cap explicació.
-Pare quina sort!!. No he d’anar a la guerra!! Si continue recuperant-me, amb l’ajuda del cavall i el carro que hem encarregat, esta serà una bona anyada.
L’home gran va mirar el fill a poc a poc i amb un somriure només va afegir:
-Ja ho veurem, fill, ja ho veurem.
El mastodont va callar. El silenci va durar uns instants i mentre l’elefant mirava discretament a la seua cria este rumiava amb la mirada perduda a l’horitzó.
– I ja està, pare?
– Si, fill, ja està.
– I el final?
– El final sempre és el mateix per tots els essers vius. Ja ho saps.
– Dic el final de la història.
– Hi ha històries que es queden en el record i mai no tenen un final.
El sol estava amagant-se i, poc després, tots dos caminaren cap la resta del ramat per trobar un lloc on descansar de la caminada d’aquell dia a la sabana.