Va ser fa molt de temps, quan els animals compartien una llengua i, malgrat ser aliments alguns dels altres, compartien el seu coneixement. Va ser quan encara la natura era un espai on es trobava l’equilibri. També en aquell temps hi havia moments de reflexió i d’acció, temps de joventut i de senectut, temps de vida i de mort, temps de passió i de desconnexió.
En eixos dies hi havia un elefant jove que pasturava sense por entre els animals més ferotges. Era gros i fort. Caminava cada dia fins trobar el seu lloc per abeurar entre els hipopòtams i cocodrils. L’elefant estava molt pendent de la seua parella. Fins i tot va preveure el dia de l’aniversari en que es van trobar. Estava pendent de aconseguir un anell per regalar-li’l eixe dia i celebrar el temps que compartien.
Un bon dia, entre menjar, caminar, beure i cobrir-se de fang per netejar-se, va trobar que el seu cos li demanava un bon descans. El descans seré a l’ombra d’un sicòmor es va allargar en el silenci de la sabana. Tot va ser perfecte fins que l’elefant va despertar. El sol s’amagava a l’horitzó i les aus cantaven acomiadant-se del dia. En eixe moment va recordar que era el dia que tant esperava. Havia d’arreplegar l’anell i trobar la seua estimada per fer-li el regal.
Amb tota l’agilitat de les seues potes va córrer fins arribar on el goril·la tenia enllestit un anell únic i especial: el que recordava el dia que van començar a pasturar junts els dos elefants. Encara amb el alé sense recobrar va arrancar a caminar veloç cap al riu on abeuraven cada vesprada. A cada pas sentia que les forces estaven justes i el temps s’esmunyia més ràpid.
En arribar a la vora va frenar fins que les seues potes esvararen amb el fang de la riba amb la poca fortuna que el regal per l’estimada va caure a l’aigua ja poc transparent. En sentir que havia perdut aquell anell apreciat, va començar a rodar, botar, escarbar. Una mirada era prou per tornar a pegar colps a l’aigua, remenar el fons i córrer per la vora quan veia un reflex brillant. A cada moviment, a cada intent l’aigua es tornava més fosca i cada volta veia menys el que volia trobar.
A la branca d’un arbre proper, un mussol el contemplava amb serenitat fins que li va dir:
– Ei! Amic, agafa aire i espera un moment.
– Com he d’esperar? – contestà l’elefant – Faig tard i he perdut el regal que vull fer hui mateix.
– Fes-me cas. Respira un moment, tanca els ulls i quan els òbrigues, mira l’aigua.
Van ser uns instants breus que es van fer llargs per a l’elefant amb els ulls clucs.
A poc a poc, amb la quietud de l’animal, l’aigua va asserenar, es va aclarir prou com per a deixar veure una brillantor amb els darrers rajos del sol vespertí. En obrir els ulls, l’elefant va reconèixer l’anell que, amb les preses havia perdut a l’aigua i el tarquim li havia amagat.
El va agafar amb un somriure, li va agrair el consell al mussol qui li va mirar amb comprensió.
Desconec com va quedar el regal i si al final van gaudir d’una bona celebració. El que si em cal viure, com va recomanar el mussol és la serenor quan l’aigua és térbola. Amb la calma, fins l’aigua més bruta pot ser ens deixe veure el que llueix al fons.
Però tot açò, ja t’ho he dit, va passar fa molt de temps, quan els animals encara compartien la saviesa i, fins i tot, la llengua.