A les planes d’un llibre vaig escoltar una història que es va crear al foc d’una foguera. Una història que va ressonar en el silenci reflexiu de persones que compartien el coneixement i acumulaven saviesa. És, com m’agrada dir, una història de mastodonts.
“Un grup de deu persones cegues caminava en filera per la selva. El primer, amb l’ajuda d’una branca, trobava el camí per anar guiant els companys. De tant en tant, quan algú ho demanava, feien una parada per recuperar forces. Cadascú anava escoltant la remor de les fulles, els cants de les aus i els sorolls d’un i d’altres animals.
El seu destí era trobar una font per refrescar-se, trobar on assentar-se i descansar.
Quan ja duien un bon temps caminant, el guia va escoltar un soroll que va identificar:
– Compte -va dir amb veu baixa- ara passem prop d’un elefant.
Un dels del grup va comentar que mai havia sentit un elefant. Un altre que ell tampoc i un tercer que li agradaria saber com era un “elefant”, un animal que mai havia tingut a prop.
El guia va sospirar, ell sabia de la seua grandària i també de la força que tenia. Va recomanar que tots anaren amb molta tranquil·litat i, si es mostraven serens, l’elefant deixaria que el tocaren per reconéixer-lo. A poc a poc, els deu invidents s’aproparen a l’animal que menjava l’herba amb calma. Un dels de la filera va arribar a una de les potes de darrere de l’animal. Va tocar la seua pell aspra i amb pels durs i negres. Va reconèixer la forma cilíndrica i a poc a poc la va abraçar.
– Ara ja sé que un elefant és com un tronc d’un arbre- va dir amb veu suau.
Un altre, que havia trobat la cua de l’elefant, va contestar: “En absolut, un elefant se sembla molt a un plomall. És finet i al final té molts pels.”
– Esteu tot dos enganyats. -aportà un tercer- sembla una llança suau i amb la punta esmolada.
La seua mà acaronava un dels ullals blancs.
Encara un altre va afegir que res més lluny del que és un elefant mentre rebia la brisa que feia el moviment rítmic de les seues orelles i alçava les mans per tocar-les.
-Un elefant és com un ventall gegant que ens refresca.
– No sé que esteu fent, va dir el darrer, per un elefant és el més semblant a una serp, mentre les seus mans tocaven la trompa.
A cada una de les opinions, la conversa es tornava més agra. Quatre deien que era un tronc, dos optaven pels ventalls, dos més defenien que era com una llança i un altre que semblava un rèptil sense potes.
Quan el volum va ser molest, l’elefant va arrancar la marxa i va tombar els cecs que estaven al voltant.
El guia, en sentir que l’animal s’allunyava, va ajudar a cadascú dels membres de la corda i van organitzar-se de nou per trobar el que cercaven: una font o un pou on poder beure, refrescar-se i seure per comentar el que havien aprés.”
Segurament la reflexió millor és la que faça cadascú.
Tal volta, només veiem una part de la realitat i voler compartir-la és útil. Quan la volem imposar és quan l’elefant, això que no acabem de saber com és completament, marxa.
Qui sap.